Tot i que sembli una pregunta trivial, té més contingut del que sembla.
La urologia pediàtrica no està reconeguda ni com a especialitat ni com a subespecialitat a la majoria de països del món.
Segons la European Society for Paediatric Urology, la societat científica d’urologia pediàtrica més important d’Europa i possiblement del món, es considera uròleg pediàtric qui dedica entre el 80 i el 100% de la seva feina a tractar les patologies genitourinàries dels infants. Aquesta definició pot semblar curiosa: podríeu pensar que alguns uròlegs pediàtrics dediquen un 20% del temps a altres coses, com regar plantes o escriure blogs.
Per aclarir-ho, cal tornar una mica enrere. Antigament, quan el coneixement científic era escàs i una sola persona podia recordar tot, o gairebé tot, el que se sabia de medicina, els metges feien una mica de tot: arrencar una dent, assistir un part o tractar una febre amb un beuratge. A mesura que el coneixement va augmentar, es van haver d’especialitzar: pneumòlegs, cardiòlegs, gastroenteròlegs… Els cirurgians, tot i que més tard perquè els avenços tècnics van ser més lents, també es van haver d’especialitzar: cirurgians digestius, neurocirurgians, uròlegs…
Però què va passar amb els infants? Els especialistes d’adults els tenien por. Eren petits, fràgils i les seves malalties eren molt diferents de les que estaven acostumats a tractar. Sí, els infants tenen infeccions, però són diferents de les dels adults. També tenen tumors, però són tumors del desenvolupament i es comporten de manera molt diferent. I els infants, a diferència dels adults, tenen malformacions congènites, molt diferents de les malalties típiques de la vellesa.
Per tant, els especialistes d’adults van deixar en mans dels pediatres totes les malalties infantils, fossin del pulmó, del cor, del sistema nerviós o de l’aparell genitourinari. Els infants van ser tractats mèdicament pels pediatres i quirúrgicament pels cirurgians pediàtrics.
Les subespecialitzacions mèdiques i quirúrgiques infantils han anat apareixent molt més tard que les d’adults. Especialitats com la neuropediatria, la cardiologia pediàtrica o l’oncologia pediàtrica són molt recents. De la mateixa manera, les subespecialitats quirúrgiques infantils també són molt recents.
La urologia pediàtrica és una subespecialitat quirúrgica que tracta les anomalies genitourinàries infantils, des de l’etapa fetal fins a l’adolescència.
Si és una subespecialitat, vol dir que és una branca d’una altra especialitat «mare»? Exactament. A Europa, els uròlegs pediàtrics som generalment cirurgians pediàtrics que ens dediquem exclusivament o gairebé exclusivament a la urologia infantil. A Amèrica, en canvi, solen ser uròlegs d’adults que s’especialitzen en infants. Hi ha excepcions, i al nostre país també hi ha uròlegs d’adults que es dediquen només als infants.
Aquesta és la raó per la qual es considera uròleg pediàtric qui dedica més del 80% del seu temps a la urologia pediàtrica. No ha de dedicar més del 20% a tractar adults, si és uròleg d’adults, o a tractar altres parts del cos, si és cirurgià pediàtric.
L’elevat desenvolupament tècnic i científic actual ens obliga a subespecialitzar-nos cada vegada més. Això és especialment cert com més alt és el nivell d’un hospital i d’un servei: com més complexitat hi ha, més alt ha de ser el grau de subespecialització.
Tot i ser «només» una subespecialitat, la urologia pediàtrica és molt i molt àmplia…
Però això ho anirem veient al llarg del blog…
Una abraçada i fins aviat!